25/04/06 ✪ UNA CLASSE AMB CARLES BENAVENT

 Clínics històrics: UNA CLASSE AMB CARLES BENAVENT

El 25 d’abril de 2006 va ser amb nosaltres Carles Benavent, considerat un dels millors baixistes del món i conegut per acompanyar, gravar importants discografies i fer gires per tot el món durant moltíssims anys amb artistes de la talla de Paco de Lucía, Chick Corea i per col·laborar amb Miles Davis o Quincy Jones. Però la carrera del nostre convidat no s’acaba aquí: la llista de col·laboracions discogràfiques amb artistes internacionals de primer nivell és llarga, tant en el camp del jazz i la fusió com del flamenc. A més, molts el consideren el precursor, al costat de Paco de Lucía, del gènere flamenc-fusió.

Aquesta sessió, doncs, va ser una classe magistral obligada que cap alumne no podia perdre’s.

Carles Benavent, aprofitant uns dies de descans al nostre país amb motiu de la gira del seu últim disc amb Chick Corea, i abans de reprendre de nou el tour, va aprofitar per oferir-nos alguns dels seus coneixements musicals, la seva experiència i la seva visió del món professional.

Com a gran músic, creador d’un nou gènere avantguardista i artista de primera divisió a escala mundial, va mostrar una senzillesa, una transparència i una qualitat personal a l’altura de les seves circumstàncies musicals. Un exemple més que els més grans com a músics són també els més senzills com a persones. La seva qualitat musical és fruit de la seva qualitat personal.

Com fem normalment, minuts abans del clínic el nostre director, Luis Blanco, es va reunir amb Benavent a les oficines del pis superior de l’escola, on el convidat va oferir una entrevista en exclusiva per a tots els alumnes de Jam Session, amb què totes les llegendes urbanes sobre Carles Benavent queden per fi desvetllades.

Entrevista amb Carles Benavent

JSS

Durant anys, hem sentit popularment que Carles Benavent era un baixista autodidacta. Hi ha molta gent que confon el terme autodidacta amb no saber música o tocar només d’oïda.

Per a nosaltres és clar que autodidacta significa que has après sense una escola i sense un professor concret, però no que no sàpigues llegir o comprendre el funcionament de la música a nivell harmònic. Nosaltres diem als alumnes que Carles Benavent ha estudiat amb els millors professors del món i a les millors escoles, que han estat els grans enregistraments amb artistes d’alt nivell i les gires mundials i les col·laboracions amb artistes de primera divisió.

A més, t’he vist llegir una mica de música en paper i en directe alguna vegada. Tot i així, sempre diem als alumnes que el més important és el desenvolupament de la intuïció musical, i tocar molt. Després ja arribarà la comprensió, igual que aprenem primer a parlar i després a llegir i escriure. Et faig dues preguntes en aquest sentit:

1.  Saps llegir música o ho toques tot d’oïda?

2. Has estudiat de manera particular baix o conceptes teòrics musicals, o simplement els ha après tocant encara que no sapiguessis com es diuen?

C.B.

Contestant a la primera pregunta, sé llegir i escriure música, encara que no ho faig amb gaire pràctica, perquè en la meva vida professional, sobretot en el flamenc, no has de llegir sinó escoltar la música i endinsar-t’hi, espavilar-te tocant, i no sol haver-hi cap paper. Jo prefereixo aprendre-m’ho de memòria.

Si em donen un paper a primera vista… m’agafa vertigen, m’ho haig de mirar primer. M’ho estudio, m’ho aprenc i ho toco, encara que si em dónes un xifrat sí que te’l llegeixo a vista sense problemes. Però si em dónes totes les notes escrites, encara que ho entenc tot, necessito un temps perquè no tinc pràctica a llegir a primera vista. 

Tota la meva vida professional ha estat un “aquí te pillo y aquí te mato”. I no és que llegir sempre o no sigui un sistema millor o pitjor, però crec que si t’ho aprens de memòria tot, és millor. Si et fixes bé en els concertistes clàssics bons, no llegeixen en els concerts, s’aprenen les obres, i això és el que jo he fet sempre. Si m’hagués anat malament, hauria rectificat, però no ha estat així. Treballant amb la memòria desenvolupes més la interpretació, estableixes millor les estructures, i si estàs llegint… doncs tot passa massa ràpid i no t’adones bé del que passa al teu voltant. Si t’ho saps una mica de memòria, ho tens tot molt més clar.

Sobre la segona pregunta, n’he après de manera particular, i la tècnica l’he desenvolupat de manera personal des de jovenet. Intentava copiar la guitarra escoltant els solos de guitarristes com Eric Clapton o B. B. King. En comptes de fixar-me en baixistes, em fixava en guitarristes, jo volia tocar la guitarra. I de gran, amb Paco de Lucía, doncs imagina’t, fa molts anys que em vaig dedicar a copiar-lo.

JSS

Parlant de conceptes musicals teòrics: recentment el nostre segell discogràfic ha editat el disc del flautista Domingo Patricio, en què toques força temes i fins i tot aportes una composició teva. En escoltar-la, recordo notar harmònicament que hi ha dos acords majors seguits, en què la tercera major del segon acord es converteix en la quarta augmentada del primer de tònica. D’aquesta manera, explico als alumnes que aquesta composició està feta en mode lidi, allunyant-se del mode frigi amb tercera major propi del flamenc. La pregunta és: quan vas fer aquest tema, el vas fer sent conscient que feies servir un centre tonal amb un sistema gravitatori diferent de l’habitual, o et vas deixar portar conduït per una pura intuïció musical que et duia cap a aquest ambient tonal?

Molts alumnes creuen que Carles Benavent és més un guitarrista que toca el baix que un baixista de base o acompanyament, i que més que acompanyar el solista de vegades crees línies melòdiques a contrapunt respecte a la melodia, diferent d’una línia de baix base convencional. És com una altra melodia que està per sota de l’original. Sobre aquesta peculiar manera de desenvolupar el baix, penses sempre el que toques o simplement et deixes portar per la intuïció? O has treballat alguna tècnica personal?

C.B.

És una inquietud que tinc des de jove. Ja t’he dit que vaig començar a tocar el baix imitant els guitarristes, aprenent-me els solos del guitarra en comptes de les línies de baix de l’ala baixa. Jo afino el baix amb una corda més aguda, per poder apropar el baix a la guitarra, que ha estat el meu treball en el flamenc. Fer una prolongació de la guitarra, aquesta era la idea que jo tenia amb Paco de Lucía durant molts anys. Llavors, no és comparable al treball d’un baixista normal; no sóc un baixista convencional, el meu concepte és un altre.

 JSS

Parlant de la teva manera de tocar el baix i del teu estil, tots sabem i et recordem tocant el baix sense trasts amb pua, però en l’actualitat treballes amb un baix amb trasts. Quin és el motiu d’aquest canvi?

C.B. 

Per afegir una corda més i poder fer més acords. Encara tinc un baix sense trasts, però si fas un acord de tres o quatre notes sense trasts, sempre desafines alguna nota, i no saps com és.

JSS

Sembla demostrat que tots els artistes evolucionen o canvien la tècnica amb el pas dels anys. En el teu cas, alguns alumnes han observat que en l’actualitat sembla que has desenvolupat més tècniques de mà dreta, com rasgueos, etc. Suposem que amb l’edat, l’experiència i les circumstàncies, els artistes evolucionen a llocs diferents i insospitats respecte als seus orígens. Sobre això, dues preguntes:

1. Són evolucions conscients i buscades pel raonament, o inconscients que et sorprenen?

2. Creus que es toca amb més qualitat sent jove i amb gran talent, o amb més experiència?

C.B.

Cada època de la vida té el seu moment i cal saber gaudir-lo i aprofitar les coses tal com vénen. Sobre la primera pregunta, m’he passat tant temps acompanyant guitarristes de flamenc que he acabat copiant els seus rasgueos, l’arzapua, etc. Tot això ho explicaré a la classe magistral que ara farem. Els exercicis que porto als baixistes són per copiar els guitarristes de flamenc en les seves tècniques, però des del baix i amb la pua.

JSS

Parlem dels primers baixistes elèctrics en el flamenc. A tots ens ve el teu nom al capdavant. És clar que Carles Benavent és la pedra angular d’aquesta pregunta, però hi ha discos antics amb altres baixistes que ja no recordem. La versió original d’Entre dos aguas ja es va fer amb un baix elèctric. Recordo un disc de Manolo Sanlúcar anomenat Caballo Negro en el qual ja apareix una formació amb flauta travessera, baix elèctric, violí, és a dir, instruments que han estat totalment acceptats després en el flamenc fusió.

Qui va ser el primer baixista elèctric que va tocar flamenc i de qui va ser la idea d’incorporar aquest instrument?

C.B.

Doncs no ho sé, però recordo que Lole y Manuel, en l’època en què jo encara no tocava amb Paco de Lucía, ja feien buleries amb el baix elèctric, i Raimundo Amador també tocava el baix elèctric abans que jo, crec.

JSS

Suposem que Pastorius va ser una gran influència per a tu. Ningú no pot negar el seu gran talent i el seu llegat musical i històric, però de vegades creiem que quan algun músic mor jove se li atorga un valor afegit. Més endavant podria haver arribat a fer més, però mai no ho sabrem. Creiem que també hi va haver bons músics al baix en la seva època, com Stanley Clarke, que no ha mort i del qual amb prou feines parla ningú. La pregunta és: quins van ser els teus baixistes preferits quan vas començar, i quins baixistes veus interessants avui dia?

C.B.

Quan vaig descobrir Jaco em vaig quedar fascinat, i encara segueixo fascinat. No crec que arribem al seu nivell, o al de Camarón, Miles Davis o Paco de Lucía. Aquests tios desapareixen i a veure qui és el maco que els segueix. Jo ara no sento ningú com aquests, ningú que m’impressioni igual.

Sobre la pregunta, Jaco és el líder i segueix sent-ho. Camarón i Paco per als flamencs, i Miles per als del jazz. Perquè ara en vingui un de nou i ens deixi bocabadats després d’aquests… Ho té difícil.

JSS

Hem llegit que vas començar gairebé com a amateur tocant rock en alguns grups, com gairebé tothom, fins que vas aconseguir ser professional tocant flamenc i jazz. Curiosament hem observat que molta gent creu que un és més bon músic si toca jazz o flamenc que si toca rock, o almenys socialment està més acadèmicament ben vist, o és més políticament correcte en l’actualitat. Suposem que el jazz i el flamenc, per fi, comencen a considerar-se música clàssica o culta, però creiem que no deixa de ser una acceptació social perquè aquests estils compleixen un segle d’existència, i això no té res a veure amb la qualitat d’un estil de música o llenguatge. Nosaltres tractem d’explicar que totes les músiques són bones si estan ben fetes, independentment del reconeixement públic o estètic de què gaudeixin. La pregunta és: creus que hi ha estils concrets de música que gaudeixen en exclusiva de “la qualitat”, més que d’altres?

C.B.

L’última part d’aquesta pregunta em sembla correcta, però tota la resta em sembla de ximples. Això de ser professional si toques jazz o flamenc… Quan es decideix que un músic és professional o no? Si toca un estil o un altre? Si ho mires a nivell econòmic, pot ser que es consideri a algú professional quan li paguen, però no a nivell artístic ni estilístic. Ara que ja ets flamenc, ja ets professional. Sí que és cert que omple més la boca dir que toques jazz o flamenc, però no és així a nivell musical, la qualitat és la qualitat, l’estil és igual. 

A mi m’ha agradat tocar de tot. Jo, per exemple, vaig descobrir els acords amb la música brasilera: vaig construir acords amb el baix per la via de la música brasilera, no pel jazz, i treballant les tensions i les notes dels acords amb el baix, buscant dir el mateix que la guitarra o el piano, però d’una altra manera, tenint en compte que el baix és un instrument molt més greu i que has d’obrir més les distàncies de la tònica a la resta de notes. Qualsevol cosa que fem amb el baix que se surti del típic guitarrón del mariachi (Pumba Pumba), cal que sigui molt net per no fer pastís. Si fem més del compte, cal saber retallar les notes i ser molt més nets que els guitarristes. Això és el primer que dic als nois quan volen tocar de més.

JSS

Aquests raonaments ens obliguen a intentar una definició: com defineix Carles Benavent què és la qualitat en la música?

C.B. 

Doncs no ho sé, noi. Que digui alguna cosa, que tingui sentiment, que aquesta emoció digui alguna cosa, que es transmeti, que sentis alguna cosa en sentir-la. Jo recordo que el Sisa, que era un mite per a la gent però que en canvi a nivell musical era una mica cutre, una mica kitch, tenia el seu encant i transmetia. Si a aquesta gent li funciona és per unes raons concretes, socials, per un moment determinat en què la gent se sent identificada i ho viu. Però no és el sistema, clar, cal tocar afinat i a tempo. Fer les coses bé.

JSS

De vegades sembla que estem en un moment de cert estancament musical creatiu, si comparem els nostres dies amb l’ebullició musical dels anys 60, 70 i 80. No sabem si realment aquest estancament existeix o si és la indústria o són els mitjans de comunicació que jutgen més que informen, o si és que no tenim perspectiva històrica sobre el nostre moment. Paco de Lucía, Chick Corea i molts dels teus col·legues de professió, i tu mateix, ja éreu grans artistes fa vint anys i tots ho sabíem, però actualment la gent no sap on mirar. No veiem que ningú ens digui res gaire millor del que vosaltres vau dir ja fa vint anys.

La pregunta és: quins discos o artistes creus que passaran a la història d’aquí a vint anys com a representatius (estant a la mateixa altura artística dels esmentats anteriorment) en aquest nou inici del segle XXI?

C.B.

Amb Franco érem més joves…

Jo, personalment, encara que fa 25 anys ja hi era, crec que dic millor les coses ara que en aquella època. Hi ha coses d’abans, que vaig fer llavors, que no les canviaria per res, però ara, tocant, és diferent.

Mira, hi ha una colombiana, Monasterio de Sal, que està en el primer disc que vaig gravar amb Paco de Lucía: és un duet de guitarra i baix en què, si tens l’oportunitat d’escoltar-lo, veuràs que hi ha un treball de baix fent contracanto amb la guitarra que és com si ho hagués fet la setmana passada. Estic segur que si ho fes ara ho faria igual o molt semblant. En canvi hi ha altres coses que no, que crec que ara faig molt millor. He ampliat amb els acords i toco més afinat amb trasts. Ara agafo el que no té trasts i em cansa el so, com et deia abans.

Hi ha coses d’abans que tenien una espontaneïtat especial pel seu moment, coses irrepetibles. El grup de Paco de Lucía era increïble, ha creat escola, per això Chick Corea es va fascinar per nosaltres i va preguntar al Paco: “Em puc endur el Carlos?”. I el Paco, que en aquell moment estava fent coses amb Aldi Meola i Macaulay, li va dir: “Sí, sí, aquest any no tenim gira.” I me’n vaig anar amb ell. Era l’any 82.

Ara és diferent, jo espero que tots els que continuem tocant després de 25 o 30 anys continuem fent-ho en el futur. Hi ha coses noves, i noiets nous que es mouen, que tenen la seva gràcia, però és que ara ja és diferent. Hi ha molt mercat i una gran quantitat de coses. Abans estaves esperant que sortís l’últim disc de Weather Report i ara hi ha tanta gent i tanta cosa de tot… Això de l’MP3, que si em baixo tota la discografia de tal… Això ho odio. Tu per què vols tenir dues mil cançons a la butxaca si n’escoltaràs dues? Si te n’agrada una doncs te l’aprens, però dues mil… Per què les vols?

JSS

Un consell per als alumnes.

C.B. 

Si haig de donar un consell, jo diria als nois que escoltin molt i que primer copiïn el que els agradi sense tenir vergonya de copiar. Després ja vas trobant el teu camí. Jo vaig tenir la sort de copiar una guitarra, la de Paco de Lucía, però ho vaig fer amb el baix. Si copies amb un altre instrument, mola més, perquè tens alguna cosa diferent que mostrar. Si toqués la guitarra com el Paco no tindria la mateixa gràcia, perquè ja hi ha el Paco, però toco el baix, que és una cosa diferent, i la gent llavors diu Ole! Per què? Perquè participo del mateix llenguatge però amb el baix elèctric, alguna cosa original, alguna cosa diferent. He tingut aquesta gran sort.

JSS

Com va ser aquesta sort? Com vas conèixer Paco de Lucía?

C.B.

Era l’any 80, crec, i el baixista del Paco se’n va anar a la mili. Llavors el Jorge Pardo i el Rubén, que em coneixien de Música Urbana, li van dir que hi havia un xaval a Barcelona i em van cridar per anar a un assaig, i ja m’hi vaig quedar. Vam estar gairebé vint anys.

El grup de Paco de Lucía va durar moltíssim. Al final estàvem tots com en una rotonda fent voltes, ja no sortíem d’allà. Va arribar un punt que la cosa no donava més de si. Provàvem coses noves, però sonava sempre alguna cosa molt semblant. 

Vam fer molt bons discos tant en directe com en estudi, i grans gires, i sobretot vam fer alguna cosa molt original. Al principi ens passava igual que a Gambeta: els flamencs i els gitanos li deien que ni cantava bé ni res, no el tractaven bé, li deien que no en sabia. A nosaltres ens va passar el mateix: quan tocàvem amb el baix elèctric i la flauta, ens deien que no érem purs. Va costar molt que es reconegués el treball que estàvem fent amb els instruments.

Recordo que la segona o la tercera vegada que el Paco de Lucía i jo vam tocar junts, a Porto, en un palau d’esports, hi havia uns flamencs al costat de l’escenari que, quan vam sortir a tocar la colombiana, aquesta que et dic que fem el Paco i jo sols, cridaven “Paco, aquest de la guitarra xinesa que marxi, toca alguna cosa per a nosaltres, que marxi l’altre”. Des de llavors, cada vegada que el Paco em presentava a l’escenari, deia “I a la guitarra xinesa, Carles Benavent.” Amb el calaix també va ser estrany, al principi. El calaix l’hi van regalar al Paco al Perú, ell el va donar al Rubén, i aquí va començar tota la història del calaix flamenc que era original del Perú. 

El Rubén va ser el primer a donar-li al calaix. Vaja, que això d’innovar és una cosa que només es permet al que ja és conegut. Encara sort que va ser el Paco, si arriba a ser un desconegut el maten. 

Jo recordo que no vaig ser acceptat fins que vaig gravar amb Gambeta el disc Calle Real. Va ser una buleria. Llavors em va cridar el Paco i em va dir “Carlos, ya está”, com dient ara sí, ara ja has entrat. Ja havia vist els qui somreien, els qui acceptaven i qui m’admetia dins del gremi, i tot per tocar un instrument desconegut en el flamenc. 

JSS

Però tu ets el mateix ara que el que tocava la guitarra xinesa, i segur que ara et veu algun dels que cridaven negativament en els escenaris de llavors i et diu “Monstre, ets un monstre, que bé que toques!” O sigui que es demostra que realment, moltes vegades, la gent jutja des de l’absolut desconeixement i amb una gran suggestió per l’opinió del seu entorn. La gent no té una opinió neutra de les coses, necessita unir-se al grup d’una majoria que accepta alguna cosa per sentir-se acceptada en un clan familiar, però sense tenir una visió pròpia.

C.B.

Exacte, aquest és el missatge final que podem donar als alumnes: que siguin oberts de ment, que no es deixin influenciar i que no se suggestionin per l’entorn, que escoltin música amb el cor i que sentin que la música està dins de l’ànima, no en l’opinió dels altres. La música és alguna cosa molt interna: no és a fora, és a dins. I cal aprendre dels bons músics que t’envolten. Això sí, has d’intentar ser sempre el més dolent del grup perquè tirin de tu, no tirar tu dels altres. 

Jo, sense voler-ho, vaig tenir al costat Joan Albert Amargós al piano, que em va posar les piles durant els sis anys que vaig treballar amb ell. No he anat als Estats Units, ni a Berkeley, ni res d’això, però la feina l’he fet després amb Paco de Lucía, amb Chick Corea. Fa poc, he gravat amb Steve Gad i Vinnie Colauita, i tots els discos que he fet, gires i enregistraments durant tota la meva carrera han estat la meva escola. 

JSS

De vegades a Jam Session hem observat que els bons músics, quan toquen millor i saben més, més senzills són. És a dir, jo noto que els músics de gran nivell que he conegut són persones molt intel·ligents que s’adonen de la grandesa d’aquesta dimensió musical en la qual ens veiem immersos, una dimensió que mai no pot dominar-se íntegrament, i els grans mestres d’aquest art saben d’aquesta grandesa a la qual som incapaços de correspondre totalment, i són músics humils disposats a aprendre de tot i de tots. En canvi, he conegut persones amb molta menys capacitat musical però amb una mica de sort mediàtica, que es consideren molt importants amb el poc que han fet i que fan a nivell musical (potser estan tan confosos per aquestes lloances d’una audiència suggestionada mediàticament que està del seu costat momentàniament) i llavors es vesteixen amb un vestit de músics importants per donar una imatge de superioritat terrenal que no correspon a ningú, i menys a ells.

 

C.B.

Sí, això és una mena de complex, necessiten ocultar alguna cosa i es posen unes màscares i uns vestits que no peguen gens, per dissimular. Però això no és autèntic. La música està per sobre de tot això, i per aquesta raó cal sentir-la amb el cor. És l’únic que importa.

JSS

Moltes gràcies, Carles, esperem tornar a veure’t per aquí.

C.B. 

Encantat. Gràcies a vosaltres.

 

La classe magistral de Carles Benavent

El Carles va baixar de les oficines de Jam Session per anar cap al nostre auditori, que va reunir una vuitantena d’alumnes que volien veure de prop un dels millors baixistes del món.

Armat amb un baix especial, amb trasts de mandolina i format per cinc cordes amb la prima afinada en C (a diferència de la guitarra, que la segona des de baix i cinquena des de dalt s’afina en B) i dissenyat per ell mateix i un lutier vell amic de Jam Session, va iniciar la classe magistral demanant-nos unes fotocòpies dels exercicis que es disposava a explicar.

Carles Benavent ens va demanar repartir entre els assistents unes partitures escrites per ell mateix, a mà, que hem escanejat per a tots vosaltres. D’aquesta manera es demostra per fi que el mite que diu que Carles Benavent no sap llegir i escriure música és fals.

Com ens explicava en l’entrevista, no ha rebut una formació totalment acadèmica tal com l’entenem avui, amb una terminologia ordenada sobre conceptes harmònics i totalment establerta, i potser tampoc no és un lector ràpid a primera vista, però queda clar que coneix el llenguatge, llegeix i escriu música de la seva mà, i sobretot, encara que influenciat per Jaco Pastorius, toca d’una manera única al món i és capaç d’escriure-la afegint terminologia pròpia per al seu estil particular.

Observeu els dibuixos de dits i mans en petit que acompanyen les partitures escrites a mà. Sobretot a la partitura del Rasgueao, adoneu-vos de com alterna la pua amb els dits que li sobren i fixeu-vos també com explica la buleria, que no és precisament la mateixa forma acadèmica que apareix a la majoria de llibres didàctics de flamenc. No deixa de ser una manera diferent d’explicar el mateix, però amb la seva particular manera de fer-ho (atès que es tracta del baixista de Paco de Lucía, cal tenir-ho en compte, creure-ho i mirar de posar-ho en pràctica de la manera que explica).

Recordeu també que la majoria d’exercicis estan pensats per acompanyar guitarristes flamencs, encara que alguns també estan inspirats en Jaco. Són, per tant, la seva particular manera de tocar, que no es troba en cap llibre.

Un altre detall que crida l’atenció és que el Carles fa molt d’èmfasi a explicar als alumnes que l’important de la música que es toca és que s’ha de cantar, cosa que els professors de l’escola demanen repetidament: no digitar, no fer escales mecàniques ni arpegis sense cantar els intervals, perquè cantar és una manera de desenvolupar la musicalitat, i només així s’explica que Carles Benavent, de manera autodidacta, hagi arribat a convertir-se en un dels millors baixistes del món.

En definitiva, només s’explica per un gran talent desenvolupat a força de musicalitat, i això no ho donen les escales tocades de manera mecànica sinó el significat musical que poden oferir. Cantar és la clau per interioritzar la informació musical. Moure dits per moure’ls, molt ràpidament, sense sentit musical, no serveix per a res, i aquest sentit potser només es troba processant la música de manera melòdica i rítmica, cantant amb l’instrument. Tal com diu Carles Benavent: fer cantar el baix. Per això, canteu vosaltres primer, l’instrument és només el transmissor de la vostra energia musical.

Hem adjuntat aquests exercicis, que són Arsapua, Jaco, Rasgueao, Bulería i Acordes, com a exemples de la seva escriptura i manera d’organitzar la tècnica que posseeix al baix.

El Carles va manifestar haver-se sentit molt a gust a la nostra escola i en el nostre ambient, impressionat pel treball didàctic dels nostres llibres de baix i complagut amb els alumnes. No es descarta que durant els descansos de les seves gires torni a Jam Session per oferir-nos algunes classes, però ja de manera més personal i dins de les aules, no a l’auditori, que en aquesta ocasió ens ha servit per a la seva presentació.

Esperem tornar a veure’l aviat!

Fins a la propera!
Equip de Jam Session

Enllaç a l’article històric amb els exercicis escanejats: http://www.jamsessionescuelademusica.com/Clinics/carlesbenavent/index.htm