Classe magistral de guitarra i entrevista amb Andy Timmons

El 30 de novembre, al seu pas per Barcelona amb motiu del Guitar Festival 2005, va tenir lloc a l’escola de música moderna Jam Session una trobada amb el gran guitarrista americà Andy Timmons, conegut entre els guitar-heroes a escala mundial com el millor del moment. Ha tocat, entre molts altres, amb els mítics KISS.

A Jam Session va oferir una classe magistral tècnica dedicada a tots els alumnes de guitarra de Barcelona i una entrevista privada amb els professors de l’escola, per desvetllar els secrets més ben guardats de les seves sis cordes.

Minuts abans del clínic, a les oficines del pis superior de l’escola, es va organitzar en exclusiva una trobada personal amb el gran guitarrista, que va contestar a totes les preguntes amb una gran simpatia i agraïment, dignes d’un gran mestre.

Tot seguit us oferim un breu resum del que ens va explicar.

ENTREVISTA AMB ANDY TIMMONS

JSS

A Espanya vam començar a saber de tu a partir de mitjan anys noranta, en un moment en què la guitarra i el rock començaven a decaure després de l’apogeu dels anys vuitanta i noranta. Ens pots explicar com es pot aconseguir ser un guitarrista solista internacional en un moment tan complicat?

A.T.

Mai no ho havia pensat d’aquesta manera, però ara que ho dius… El final dels 80 va ser com un pic per als guitarristes, amb Steve Vai i Joe Satriani. A ells els va anar molt bé tant als Estats Units com internacionalment. No hi ha dubte que el seu èxit em va inspirar, especialment Satriani, perquè va reinventar el genere del rock instrumental (amb guitarres). Cançó pop amb melodies boniques i uns grans solos. 

Vaig començar a fer música instrumental al final dels 80, just també quan vaig començar amb Danger Danger. Vaig enviar la meva música a algunes discogràfiques que havien treballat amb Satriani i Vai, però em van respondre: “Ja tenim Satriani o Vai!” Això em va afectar! I just aquí va aparèixer l’oferta de tocar amb Danger Danger i em vaig dir: “Accepta perquè no apareixerà res més.” No tenia gaire fe en mi mateix, en aquell moment. En fi, qui sap quin és el camí correcte. Danger Danger em va donar algunes oportunitats pel que fa a prestigi en l’escenari internacional, especialment al Japó, on se’m van obrir moltes portes.

Finalment vaig fer el meu primer disc instrumental el 95. No el vaig enviar a cap discogràfica americana, només volia fer-lo per mi mateix, el meu propi disc. En vaig fer només unes mil còpies. Una dona del Japó que havia treballat amb Danger Danger va escoltar que havia tret el disc i em va preguntar: “Per què no me n’has enviat cap CD?” Llavors l’hi vaig enviar i el van llançar al Japó i en alguns llocs més, com Alemanya. I així va ser. Les coses es van anar donant a poc a poc d’una molt bona manera!

Jo sóc un apassionat de la meva música. És el negoci el que és difícil, però no és la raó per la qual faig música. N’he hagut d’aprendre sobre la marxa. Quan vaig començar amb Danger Danger, per exemple, venia d’un poble petit dels afores i el grup era de Nova York, la gran ciutat. Al principi se’m van menjar viu ràpidament! Però va ser una bona experiència, vam passar molt bons moments junts. I també vaig aprendre moltes de les males coses del negoci de la música.

JSS

Quan tocaves amb Danger Danger ja tenies la idea de llançar-te com a solista?

A.T.

Probablement sí, perquè havia començat a fer la meva música just abans que aparegués l’oferta de Danger Danger. El primer track que vaig fer va ser el 88. No havia pensat fer-lo, però un amic tenia temps lliure en un estudi de gravació i em va motivar. Això va ser el principi d’Andy Timmon’s Band. Vam començar a fer molts directes, però com que a Vai i Satriani els anava molt bé el mercat no donava cabuda a altres solistes de guitarra, com ja hem dit abans. Les discogràfiques no hi estaven interessades i aquí va ser quan va sortir l’oferta amb Danger Danger.

Vaig deixar a l’espera la meva carrera de solista, però, per exemple, quan vam tenir un descans de gira amb el grup, me’n vaig anar a Texas a gravar com a solista. Vam gravar nou o deu tracks, els vaig fer passar per Donem i els feia sentir a la gent, que em deia: “Andy, aquests no són Donem, aquí tens un gran àlbum!” I va ser així com vaig aconseguir una oferta per treure el disc. No vam tornar a gravar, però un enginyer de so ho va millorar.

El millor és que jo no pensava que estigués fent un àlbum, sinó només tocant els meus Donem i gaudia tocant. Això hi va aportar una sensació natural!

JSS

Guitarristes clàssics com Tom Scholz (guitarrista i productor de Boston) van crear un nou so de guitarra propi i únic. Creus que actualment els mòduls d’efectes prefabricats deixen poca creativitat al so? Quina tècnica fas servir per buscar un so nou?

A.T.

Sí! Tom Scholz va inventar aquell Rock Man, recordo, al principi dels 80. Tom va fer el primer procés directe anomenat Rock Man, que et permetia tenir aquest so processat. En escoltar la ràdio, t’adonaves que de seguida tots tenien aquest mateix so. Fins i tot Satriani feia servir el Rock Man. És el mateix que amb el Zoom: quan recentment va sortir, es va començar a escoltar a tot arreu. Ara pots escoltar un disc i saber quin aparell s’ha comprat el guitarrista.

JSS

Les discogràfiques inverteixen cada vegada menys en solistes, i les autoproduccions són un camí cada vegada més freqüent. En el teu cas, quantes de les teves produccions has produït tu mateix?

A.T.

Al principi, totes. Sempre hi ha hagut la col·laboració del meu enginyer de so Rob Wexler i la banda que ajuda amb els arranjaments. Però sóc jo pràcticament el que produeix. Excepte l’últim disc, que l’he coproduït amb el baixista. Des del 88 que toquem junts, però ha estat la primera vegada que hem treballat com a coproductors. Ha estat genial! Per a mi ha estat molt bé tenir aquestes oïdes fresques! Avui dia, i més amb els home studio, un compleix la funció de músic, enginyer i productor alhora, i crec que no és bo! Es necessita aquesta energia que et brinda treballar amb altres persones! És important perquè, si no, perds la perspectiva, i en canvi amb una altra persona et complementes i es millora. És important que hi hagi altres persones implicades, així la decisió no passa només per un mateix i els seus instints.

JSS

Sobre la teva tècnica, com t’ho has fet per seguir en forma? A quins aspectes dónes més importància?

A.T.

Aquesta és una molt bona pregunta. Haig de dir que durant molts anys no vaig poder treballar la tècnica. Suposo que el treball que feia de tècnica era tocar contínuament i estudiar. A principis dels 80, quan vaig entrar a una escola de música, vaig estudiar les escales i els modes, i penso que només estudiar-les i saber-les ja ajuda molt. I practicar-les amb el metrònom! Però crec que la tècnica que vaig desenvolupar ve d’estudiar i tocar solos d’altres artistes, d’estudiar música, però també d’estar tocant en directe sis nits a la setmana des de molt jove! I això crec que és important. Cal tenir un equilibri, s’ha d’estudiar però ho has d’aplicar en tot moment!

Després del disc Ear X-Tacy, em vaig allunyar de l’aspecte de guitarrista i vaig començar a ser compositor, i penso que, encara que he fet més discos com a guitarrista, la meva prioritat són les cançons, compondre cançons. Escriure una bona cançó és la meva passió! Sóc una persona apassionada però no disciplinada, són coses molt diferents. Ara que he començat a practicar de nou, les coses se senten millor, connecto molt millor! Encara queda un llarg camí, però em fa recordar que les coses simples són molt importants per concentrar-se. Està bé tocar amb tècnica, però tocar molt lentament és el millor. L’important és l’habilitat de connectar les coses simples!

Hi ha guitarristes que es concentren molt en el flaix (tocar molt ràpid) i quan baixen la velocitat no sonen tan bé, no és música. Es necessita tenir un equilibri. És molt bo tenir la teoria i m’encanten els que toquen ràpid, però al final el que satisfà és una bona melodia.

JSS

Això està clar, però les exigències en els nostres dies són tan agressives que sembla que la tècnica sigui l’única manera de mesurar l’art. Quins consells pots donar perquè la tècnica no sigui un problema per comunicar amb la guitarra?

A.T.

Has de tenir l’habilitat de tocar en el teu cap. És una combinació de tècnica, melodia i sentiment. El que dic és tocar frases simples i practicar la tècnica, però més i més en el teu cap, en les teves oïdes. Se’t farà molt més fàcil de comunicar. El que sempre recomano és practicar de manera equilibrada escales ràpides i lentes. Però el més important és desenvolupar l’oïda. Hi ha molta informació disponible en transcripcions, videoclips, persones que mostren, etc. Però val molt més si s’aprèn d’oïda, per coses que s’intenten.

JSS

En algunes de les teves cançons hi ha harmonies provinents del jazz fusió. Pots explicar, com a guitarrista de rock, com penses en les improvisacions sobre contextos harmònicament diferents i en concret sobre les modulacions de tonalitat?

A.T.

He tocat una mica de jazz, a la meva carrera, així que tinc aquesta harmonia al cap. És qüestió del que la teva oïda vol escoltar i sentir. El que és interessant per a tu, amb sort, també atraurà la gent.

JSS

Quin mètode fas servir per a la composició? Primer la melodia o primer l’harmonia? O des d’un patró rítmic?

A.T.

Pots pensar-ho de moltes maneres. En moltes cançons començo amb la melodia i després completo l’harmonia.

[L’Andy comença a tocar una melodia i l’acompanya amb els bordons per fer una línia de baix, i a més desenvolupa un camp harmònic amb els dits que li sobren, utilitzant la guitarra com a instrument melòdic, de baix i harmònic.]

En el nou disc no hi ha overdubs, hi ha baix, bateria i una sola guitarra, de manera que toco molts acords construïts per a la melodia. Tocar amb overdubs i acords al darrere és una experiència difícil perquè t’has de preocupar molt de l’afinació.

JSS

Quines són les teves influències musicals?

A.T.

Les primeres, The Beatles. Vaig néixer el 63, tenia germans  grans que tenien tots els seus àlbums, de manera que vaig créixer amb ells. La música pop dels 60 crec que continua sent la meva època preferida. Quan vaig començar a tocar la guitarra i aprendre d’oïda, tocava molt de KISS i rock dels 70, Rush, B-wagon… Tot el rock clàssic que era popular a Amèrica. La meva gran influència és Steve Lukather: quan el vaig escoltar tocar me’n vaig enamorar. Tenia aquesta energia del rock, però afegeix altres aspectes, per exemple del jazz, a la seva manera de tocar. Path Matheny, les seves melodies, m’agraden molt. El meu primer professor als setze anys em va ensenyar molt de jazz tradicional i vaig aprendre de Joe Pass i Barney Cicell. Després també d’Eric Johnson. M’encanta el que fa, la seva integritat. Ell és la gran inspiració del meu nou àlbum.

JSS

Avui dia els guitarristes es concentren més en els solos i a ser virtuosos, però per exemple Richie Blackmoore tenia un concepte de banda. Potser avui dia els guitarristes no tenen aquest concepte de banda.

A.T.

Cert, i això és important. A mi m’agrada molt tocar diferents estils de música. De fet, em sento molt afortunat per això. Treballo amb diferents artistes i això em fa tocar de maneres diferents i enfocar la guitarra de maneres diverses depenent de les composicions. De fet, aquests treballs són els que em permeten fer els meus treballs de solista, hehe.

JSS

Tens una escala favorita?

A.T.

Si n’hagués de dir una, m’agrada el sabor de la mixolídia i de l’eòlia, però acostumo a no pensar en una escala, penso més en melodies. Si analitzés les meves cançons i els seus acords, es notaria que utilitzo molt les terceres i les setenes en les melodies, alguna cosa semblant al jazz.

JSS

I aquesta tècnica teva del tremolo és innata o la practiques amb algun exercici?

A.T.

És principalment natural, de tocar coses d’uns altres i de tocar molt. Hi té molt a veure la disciplina de tocar.

JSS

Bé, Andy, tenim a baix els nois que volen escoltar-te tocar de prop i preguntar-te coses. Si ja has escalfat, què et sembla si baixem?

A.T.

Endavant, només muntaré dos pedals senzills.

EL CLÍNIC

Mentre xerràvem amb l’Andy, no va deixar de fer-nos demostracions amb la guitarra sobre els seus exercicis i les seves composicions i influències.
Per evitar l’excés de públic (com havia passat l’any passat amb Richie Kotzen), es va organitzar el clínic a les 16.30 h, una hora poc usual i sense donar amb prou feines publicitat a l’esdeveniment. Així i tot, curiosament l’auditori de l’escola Jam Session va estar totalment ple, però sense arribar a la massificació, la qual cosa va permetre a tota l’audiència veure de prop tots els exercicis del convidat i poder fer totes les preguntes que van voler a nivell personal, i escoltar i veure a pocs centímetres un Andy Timmons que només va utilitzar dos pedals, un dels quals era un simple pedal de delay.

Una lliçó d’humilitat per a tots els guitar-heroes de Barcelona, que el van poder observar una altra vegada en viu, a la nit, al Guitar Festival, on va demostrar una vegada més per què és el millor guitarrista del moment.

Cal destacar també que el matí següent del concert, a la primera classe del matí (dijous a les 10 h), Andy Timmons i el nostre amic Toni Hernando van passar per les nostres aules de solfeig i guitarra per acomiadar-se de tots els alumnes del Jam Session que ja estaven estudiant i treballant. En definitiva, una experiència de clínic-classe-entrevista-concert intensiva d’un dia, que ja no podrem oblidar.

Una salutació i fins a la propera!
Equip de Jam Session