Centres Educatius Jam Session

UNA CLASSE AMB PAT MARTINO

UNA CLASSE AMB PAT MARTINO

Classe magistral / Clinic

Jam Session, 14 i 15 d’abril de 2009

 

A la fotografia es veu la recepció de Jam Session en finalitzar la classe magistral.

D’esquerra a dreta: César Tomás, Sergio Belloso, Pat Martino, Luis Blanco i Arturo Blasco

Contingut del blog: reviews, reportatges i fotos pels alumnes i professors de Jam Session


Review dArturo Blasco, professor de guitarra de Jam Session, sobre la classe magistral de Pat Martino

«En primer lloc, vull agrair a lescola Jam Session el luxe de poder estar durant dues hores davant un dels millors guitarristes de hard-pop de la història del jazz americà. La seva sola presència ja ho fa interessant. A més, és l’única classe magistral que imparteix en tot el territori espanyol.

Vaig conèixer Pat Martino gràcies a unes fotocòpies que algú em va passar cap allà als anys vuitanta, i que em van semblar duna senzillesa i un resultat magnífic per a lèpoca. No hi havia Internet i que els guitarristes com jo, per la proximitat, anàvem a França a comprar revistes cada mes (quatre exemplars). I entre els enregistraments, les revistes i les fotocòpies, i amb les converses amb músics que venien al Festival de Jazz de Vitòria, anàvem creixent en tècnica i recursos. El llibre era Linear expressions i resumia de manera molt simple tota la teoria, per aquell temps, de Pat Martino. Em va interessar des del primer moment i al cap de pocs mesos vaig aconseguir un altre llibre de la mítica sèrie Reh Hotline Series. Eren llibres amb casset i, en el meu cas, Joe Diorio i Pat Martino van ser fonamentals. Eren trulls, vull dir que no era un mètode amb una línia pedagògica, sinó més aviat frases per aprendre el llenguatge. Però per a mi van ser mestres excel·lents. Per fi sonaven les coses amb un cert sentit i gairebé com en els discos que sentia.

Pat Martino, al marge del seu virtuosisme com a guitarrista, és el creador de dos mètodes exclusivament pensats per a guitarra, que fa més de vint anys que ensenya allà on va, duna manera molt simple i amb uns resultats més que eficaços.

Pat Martino dirigint-se a lauditori i el nostre clarinetista Daniel Blanco fent de traductor

Minorització i coneixement físic de linstrument a partir dels acords disminuïts i augmentats

Aquests dos mètodes són complexos en el seu descobriment i aprofundiment, però simples a lhora de crear un pilar genèric.

A la classe magistral, després duna petita introducció meva perquè els alumnes coneguessin el personatge i el seu mètode, van aparèixer Pat Martino i el seu ajudant de càmera, japonès, que li va preparar lamplificador, cedit per a locasió per César Tomás, professor de lescola, i un ordinador portàtil en què tenia una sèrie dacords en progressió gravats només amb un piano.

A continuació va començar aquesta classe magistral inoblidable.

Martino va començar comparant el piano amb la guitarra. El piano és lineal, té set tecles blanques i cinc de negres, i això és lescala cromàtica, que es repeteix de la mateixa manera al llarg de totes les octaves. En canvi, a la guitarra hi ha notes repetides i pots tocar tant horitzontalment com verticalment i en les seves múltiples combinacions. Cal veure-ho, doncs, de manera tridimensional.

Arturo Blasco adreçant-se a lauditori amb una breu introducció sobre el temari de la classe magistral.

Martino va repetir una frase molt simple en les diferents parts del mànec de la guitarra. Després va dir que es tracta de conèixer linstrument, però veient-lo en tres dimensions, i no en dues com el piano: en el piano només pots anar cap a lesquerra o cap a la dreta, i en canvi en la guitarra hi ha un nord (6a corda), un sud (1a corda), un est (trast 0) i un oest (pont).

A partir de lacord augmentat de C (C-E-Ab) i baixant cada veu una per una, mig to, surten els tres acords majors, i curiosament pujant-les surten els seus relatius menors. I cada quatre trasts es repeteixen les mateixes notes: quatre posicions per tres veus. Primer miracle: shan aconseguit les dotze notes de lescala cromàtica.

Amb lacord disminuït va fer el mateix, però només baixant mig to cada veu. Així sorgien quatre acords dominants.

Com en lacord disminuït, cada tres trasts es tornen a repetir les mateixes notes. Una altra vegada el miracle: quatre veus per tres posicions, una altra vegada lescala cromàtica.

És el caged (sistema de mobilitat dacords partint dels bàsics C, A, G, E i D) però bastant més complex.

Anava animant tota aquesta espessa però eficaç teoria amb exemples puntuals, que avui es poden trobar a Internet sense cap problema… no així els seus comentaris. Va explicar, per exemple, que quan era un nen trobava que el moment més desagradable de tots era aquell en què la mare el cridava per recordar-li que havia de fer els deures, justament en el moment que a ell li semblava més sublim del joc. Feia els deures corrents i tornava a jugar. Suposo que en el moment de descobrir aquests sistemes ningú no el va interrompre, perquè realment són duna gran profunditat.

També va recalcar la seva formació autodidacta i el seu profund i complex treball amb la guitarra. Va dir que cal un do especial i ens va recalcar que hem dintentar descobrir per a què realment servim en la música.

Ens va preguntar quants guitarristes, pianistes, bateries, saxofonistes… hi havia a la sala, i ens va dir que el piano suma, que la guitarra multiplica i que la bateria i la trompeta divideixen, claus matemàtiques que el van ajudar a buscar els acords amb què entendre la guitarra com a instrument, a veurel duna manera tridimensional, i va dir que la geometria lajuda a explicar el que ell veu amb absoluta claredat.

 

 

 

Martino va començar a explicar la teoria musical que surt daquesta geometria, per entendre laspecte tridimensional de linstrument. Va preguntar als guitarristes si dúiem rellotge, i curiosament gairebé ningú no portava rellotge de polsera. Es va treure el seu i ens va dir que penséssim que les 12 h és el nord, les 6 h el sud, etc. i ho va identificar amb el sistema del cercle de quartes: les 12 és C, les 6 és Gb, les 3 és Eb i les 9 és A. Era allà, el quadrat, lacord disminuït progressant per terceres menors. I, si pensem en laugmentat, les 12 és C, les 4 és Ab i les 8 és E. Ja tenim el triangle, que és lacord augmentat. Segon miracle!

Per a què serveix tot això? Sobretot, per entendre tota la relació entre acords, i per poder crear més tard tot un sistema de substitucions, per poder tocar, si escau, tota lestona menor.

Va tocar sobre una progressió gravada. Eren una sèrie dacords complexos i ho va reduir tot a majors i menors.

Va aprofitar aquest exemple per dir que un llenguatge totalment consonant arriba a avorrir i que un de totalment dissonant inquieta massa, però que si els barreges el resultat és perfecte.

Ell no pensa en escales, sinó en consonància i dissonància. Cal dir, però, que cada exemple estava tocat a un tempo i amb un gust exquisits.

Jo tenia preparades una sèrie de preguntes, però estava tot contestat, i quan li anava a preguntar alguna cosa tècnica deia alguna cosa com això:

“Jo no agafo la forquilla per practicar abans de menjar, simplement lagafo i menjo. El treball daprenentatge amb la guitarra ja està  fet, ara simplement lagafo i toco.”

Cal entendre que la seva feina amb la guitarra ha anat més enllà de conèixer les notes al mànec. Tot el que harmonitza ho veu a través daquest sistema. Comprèn perfectament linstrument i lutilitza, amb completa llibertat, dins dun sistema de minorització creat per ell mateix. Aquest és el quart miracle, la minorització.

Crea una sèrie despais, com les cinc digitacions duna escala pentatònica, i juga amb aquestes zones i amb un pràctic sistema de digitació molt senzill: sempre el dit 1 o el dit 4 de la mà esquerra, excepte en el cas de la segona corda, en la qual pot usar el dit 3, barreja de les digitacions de diversos tons, substitucions dels acords originals… No em vull estendre perquè qui hi estigui molt interessat pot aconseguir infinitat de bons exemples al seu web o als seus fòrums. Feu-hi un cop dull, mereix la pena de debò.

Resumint, molta informació eficaç en poc temps i explicada duna manera serena, humana i amb un gran sentit musical.»

————————————————————————————-

Review de César Tomás sobre la classe magistral de Pat Martino

«22 discos com a líder i més de 40 com a sideman en discogràfiques tan llegendàries com Prestige o Blue Note i estudis tan emblemàtics com els de Rudy van Gelder. Ha tocat amb infinitat dartistes, com ara Jack McDuff, Don Patterson, Woody Herman, Cedar Walton, Mike Mainieri, Joey Baron, Marc Johnson, Bill Stewart, Mike Stern, Les Paul, Joe Lovano, Gonzalo Rubalcaba, Christian McBride, John Patitucci, Zakir Hussain, Randy Brecker, Dave Liebman, Al Foster, Uri Caine, Kenny Garrett, Steve Gadd, Stanley Clarke, etc. però Pat Martino, lHOME, és molt més.

I és que, sens dubte, Pat Martino ha estat i continua sent una llegenda viva del jazz. Sí, daquell jazz que sentim en els discos que tots tenim com a referència a la fonoteca (al costat de Charlie Parker, Miles Davis o John Coltrane).

Els que el 14 dabril vam ser a lauditori de Jam Session vam viure una experiència que rarament es repetirà. Gaudir primer del bagatge i de la manera dentendre la música dalgú que va viure els moments davantguarda del hard-pop dels seixanta i lendemà tornar a sentir-lo en un concert, amb clares referències a Wes Montgomery i John Coltrane, serà el més a prop que estiguem en tota la nostra vida de tot aquell moviment.

A més, Pat Martino, el MÚSIC, va saber transmetrens la seva filosofia, la seva passió, la seva vivència, el seu patiment i la seva manera dentendre la guitarra.

Ens va mostrar la seva filosofia musical com dos pols oposats (nord-sud, est-oest, notes-silencis, consonància-dissonància, horitzontal-vertical, bonic-lleig) i va fer una infinitat de referències que ens haurien de fer reflexionar: hem de  mostrar un llenguatge i una personalitat pròpies tant en la música com en la vida, i no repetir únicament un llenguatge existent i exclusivament academitzat. I dic exclusivament, no perquè no sigui necessari, que sí que ho és, sinó perquè és complementari i alhora oposat. Segons Martino, cal conèixer els oposats per arribar a lequilibri.

Sobre la seva manera dentendre linstrument, el simplifica fins al punt de veurel com una cosa física. Per això descarta la visió del piano que tots tenim (que sens dubte és la millor per entendre el llenguatge musical). 

 

No entraré en detalls, perquè tota la informació que es va explicar en el clinic està disponible al web The Nature of Guitar, però cal dir que Pat Martino, el GUITARRISTA, entén el seu instrument com un sistema de dos eixos (trasts-cordes), com una matriu, com un mapa… Simplificant, com el símbol de multiplicar (x) en comptes del de sumar (+) del piano (7 tecles blanques + 5 tecles negres).

En la guitarra tots els trasts són iguals (no hi ha trasts blancs ni negres) perquè Pat veu les dotze notes com un rellotge (dotze hores), en què cada hora és un semitò. Dins daquest rellotge, veu figures geomètriques que fins i tot un nen de cinc anys podria entendre: el triangle i el quadrat.

A partir daquí, transporta el triangle segons les dotze notes/hores i troba un sistema de 3es majors que formen un acord tríada augmentat. El busca a la guitarra (com si fos un CAGED) en cada grup de tres cordes. Fa el mateix amb el quadrat, en què 3es menors formen un acord quatríada disminuït en grups de quatre cordes (són sistemes que recorden molt a Coltrane, que no era guitarrista, i el seu Giant Steps).

A partir dun dels “pares” de la guitarra, l’acord augmentat, cada vegada que una veu puja un trast sorgeix un acord menor, i si el baixa es converteix en un acord major, els quals són relatius quan es mouen en la mateixa corda. Per exemple: a partir de C augmentat (C-E-Ab), si pugem lúltima veu (Ab) apareix lacord de A menor, i si la baixem (G) apareix lacord de C major, els quals són relatius.

Això és molt interessant, ja que lacord augmentat es repeteix en la forma, i si el movem 4 trasts més amunt passa exactament el mateix però en una de les tres disposicions o inversions. Daquesta manera, tenim quatre acords augmentats diferents que ens donen 3 majors i 3 menors cadascun, és a dir, els 12 acords de les dues espècies en un espai de 4 trasts i 3 cordes. Si ho extrapolem a la resta de trasts i de cordes, obtenim un mapa de la guitarra molt més intuïtiu i oposat al que tots coneixem (o sigui, una visió complementària, no substitutiva).

 

Passa el mateix amb laltre “pare”, lacord disminuït, en què cada vegada que baixem una de les veus obtenim lacord de dominant (major amb 7a menor), tan utilitzat en gairebé tots els estils de la música moderna (blues, jazz, rock, funk, country, etc.). Si pugem una de les veus, obtenim lacord menor 7a amb b5, més utilitzat en el jazz. En fi, un sistema vàlid per a qualsevol guitarrista sigui de làmbit que sigui.

Tot això pel que fa a acords. Al pol oposat veu les melodies a partir de lescala en què es troba més còmode, lescala menor. Martino utilitza un concepte anomenat minorització: sempre utilitza una o diverses escales menors sobre qualsevol acord com una substitució (recurs molt utilitzat en el jazz) basant-se en dos conceptes oposats, consonància i dissonància. A partir de linterval més consonant (5J) i del més dissonant (2m), construeix les seves frases melòdiques segons la història que vol explicar en un moment determinat (això seria la improvisació).

Per exemple: en una frase molt típica en el jazz, II-V-I (Dm7-G7-Cmaj7), sobre el Dm7 utilitza lescala menor de Re; sobre el G7 té dues opcions, la consonant a partir de linterval de cinquena justa que seria continuar amb Dm (obtenint la tensió 9) o la dissonant a partir de linterval de segona menor tocant Abm (obtenint les tensions b9 i b13). Sobre Cmaj7 pot utilitzar el relatiu menor, Am. Totes aquestes escales  es combinen mitjançant cromatismes de pas i canvis de posició (segons la visió de Martino, les diferents habitacions de la casa) amb una base rítmica de semicorxeres i a gran velocitat, trets clars de lestil hard-pop que domina sense problemes.

 

 

 

 

Finalment, Pat Martino, el COMPOSITOR, va respondre a preguntes sobre la seva manera de compondre. A partir duna experiència pròpia, desenvolupa la seva manera destar vinculat a la música en tot moment sense necessitat destar al costat del seu instrument (va explicar que un dia que estava tocant i gaudint de la guitarra va haver danar a la bugaderia a buscar un vestit per a una actuació i li va fastiguejar molt haver de deixar el que estava fent per fer aquesta altra tasca gens musical, però va aprendre que en tot el que li passava durant el dia, al carrer, en una conversa, en el clàxon dun cotxe, hi havia una musicalitat i una nova idea per desenvolupar).

Daquesta manera, Martino va explicar que a lhora de compondre es recolza en qualsevol cosa menys en la guitarra, ja que és una cosa física i sense sentiment (és el canal de transmissió). Pot pensar en un paisatge, en una persona, en un sentiment, etc. i utilitzar altres recursos per desenvolupar una idea musical, com per exemple una associació entre lalfabet convencional i una escala musical, i a partir de paraules com bonic o lleig construir una frase musical.

Això ho va utilitzar en un dels seus últims discos, Think Tank, mitjançant associació musical de les paraules Coltrane, Tenor, Blue i lescala menor.

En resum, una M-A-S-T-E-R-C-L-A-S-S amb totes les lletres, perquè el que ens va ensenyar Pat Martino, el GENI, és conceptual (no saprèn en una escola) i el que diferencia els grans músics de la resta.»

Fotografies: Luis Blanco i Sandra Sol


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més informació a:

Todas las fotos del clinic workshop de Pat Martino

http://www.patmartino.com/

http://www.theproject.es/

 

 

PS. Lorganització de Jam Session agraeix la participació als alumnes i professors que van assistir a aquest esdeveniment. Així mateix, agraeix a The Project lexcel·lent col·laboració en lorganització del workshop i la coordinació per al concert de lendemà.

Moltes gràcies també pel descompte en les entrades!

 

Com a anècdota, podem dir-vos que vam portar Pat Martino, la seva banda (Tony Monaco, hammond; Louis Tsamous, bateria) i el seu personal manager i enginyer de so (Kirk Yano) a sopar a un basc.

Durant el sopar, Martino ens va mostrar una mena dIpod amb imatges de com previsualitza musicalmemt cada objecte que veu. Ens va explicar que el Jeroni i el César (tots dos a la taula) eren els oposats, i ens va explicar com trasllada la seva filosofia musical a les persones. Lendemà, al concert, vam poder observar la disparitat oposada entre els seus dos músics (el hammonista i el bateria) entre els quals Martino desenvolupa les seves improvisacions.

 

Hem llegit algunes crítiques absurdes a la premsa sobre si el hammonista sobreactuava (per a alguns crítics era molt bo i per a uns altres no ho era tant). Nosaltres, gràcies a la classe magistral i al sopar, en què ens va explicar com trasllada la filosofia musical a la vida, vam poder entendre la mecànica del seu trio.

Pat Martino no és només un guitarrista, és un músic que respon amb estímuls musicals a la vida en general i els porta a la pràctica més enllà duna guitarra o un escenari.

Fins sempre.

Equip de Jam Session

http://www.jamsessionescuelademusica.com/

 

 

JAM SESSION CLINIC REPORT

X